19.4.24 - 1 comment

ELEGÍA. SEGÚN CATULO



vendrá la muerte. los tallos ennegrecerán.
las fotografías conservarán una respiración negra.
las aguas se extenderán sobre los cuerpos de los insectos.
el segundero del reloj se retorcerá como una uña
sobre el pezón.
ojo de cristal, qué harás sin un lugar
para hacer el amor, porque solo las piedras
dejarán que las nubes se hinchen y estallen
en sudor negro sobre un rostro callado.
nos dispersaremos, amor, en la oscuridad del manómetro
y de la ballesta de aluminio, en un estrato donde los peces
abren su boca sedienta hacia el agua remachada
con pernos y viento.
reiremos en negro entre los dedos llenos de labios
cuando nos arranquen la aguja y la piel de las mejillas
y amarnos no podremos, separados
por la manta de barrotes. ¿qué haremos
allí en el aliento de los carburadores de acetileno
bajo una sangre oscurecida
por los reflectores negros de los fósiles?
las fotografías abrirán con lentitud los pétalos
al viento que esparce en los raíles del tranvía
nieve y órganos desperdigados.

Mircea Cărtărescu

GOTES DE PLUJA

.














Les gotes de pluja, s'encasten
tremoloses al vidre de la finestra,
deixo d’escriure i les observo.
Avorrit com estic, per un moment
han cridat la meva atenció.
M’aixeco i m’hi acosto,
el vidre més que atraure-les
els hi ha fet de para-xocs.
Després d’un instant en que,
quietes, es queden en suspensió,
llisquen vidre avall, deixant
un rastre de punts diminuts.
Ho fan a poc a poc, ara a la dreta,
ara recte, ara a l’esquerra,
les irregularitats del vidre
els marquen el camí a seguir.
En arribar a baix de tot,
topen amb la superfície
del marc de la finestra,
on es desfan com les onades perdudes 
en una platja inversemblant
dins un mar de butxaca.
Sense saber-ho, les gotes de pluja
acaben el seu vacil·lant i curt viatge.
Ignorants i ignorades, víctimes
innocents de la llei de la gravetat.
Avui però, algunes d'elles
no ho han estat del tot soles,
puig al llarg del seu periple, jo,
l'avorrit, las he observat.

26.3.24 - No comments

A LA MANERA DE DON NICOLÁS



Mulata que te contonnea
anoche te bi pasá
pabaho del malecón
basilando de basilá
Songoro cosongo
songoro que biene y ba
con tu cueppo negro bembón
que despierta admirasión
y gana de retosá
Ay si tuviera meno año mulata
Songoro cosongo
songoro que biene y ba
te pegaba un rebolcon
que te iba a enterá
Songoro cosongo
songoro que biene y ba
suette tiene, ay mi mulata
qué uno ya no ettá pa trote
y se confomma con mirá
Songoro cosongo
songoro que biene y ba

a Don Nicolás Guillén.

ESPERANÇA

    
   El teu adeu sobtat 
    m'ha sonat a comiat, 
    a l'adeu de qui se'n va 
    sense ganes de retorn. 
    No m'ha sorprès,
    la fugida, per anunciada 
    es veia a venir
    i no calien paraules 
    ni detalls pietosos.
    Sé que no tornaràs mai més, 
    de fet, tampoc t'esperaré, 
    sabré sobreviure a tu,  
    a viure sense tu,
                       ... esperança.

PRESENT



Temps de tribulacions, de canvis i mudances. 
S’apleguen els captaires a la porta de mar. 

Portafarcells excèntrics escampen noves brames
i el penell de la torre assenyala el ponent. 

S’emporten els rials desolacions i angoixes 
però també els instants, tan breus, de calma tendra. 

La pluja imaginada repica a les teulades. 
A un ritme suportable el silenci germina. 

Soc jo i soc tanta gent esperant primaveres! 
S’arrecera un ocell sota el ràfec de casa. 

L’avorriment amara els carrers solitaris 
on gent que no té rostre somnia llibertats.


LA BOIRA DE L'OBLIT
















No pots refugiar-te
en la boira de l'oblit
malgrat el pas del temps.
tot persisteix en la memòria
L'oblit és un engany que 
ens fem sovint que enlloc duu
                              i poc ajuda,
Recordar, evocar el passat
es tenir consciència del que s'ha fet
amb els encerts i errors que
a tots ens acompanyen,
sense passar factura ni passar comptes
que a un mateix no se sol fer
ni es porta gaire,
potser perquè a ningú li convé 
ni l'interessa enfrontar-se als errors
comesos i sovint no admesos,
que malgrat tot l'acompanyen
i que es poden diluir però no oblidar.

Viure és aprendre a conviure
amb els erros comesos, que no evitarem
sabent que els tornarem a cometre. 

Viure és acceptar amb resignació
                         la nostra incongruència.


*

CANCIÒN DEL EMIGRADO


En ciudades ajenas venimos al mundo
y las llamamos patria, más breve es
el tiempo concedido para admirar sus muros y sus torres.
Caminamos de este a oeste, ante nosotros rueda
el gran aro del sol
ardiente, a través del cual, como en el circo,
salta ágilmente un león domado. En ciudades extrañas
contemplamos las obras de viejos maestros
y, sin asombro, en añejos cuadros vemos
nuestros propios rostros. Habíamos existido
antes, e incluso conocíamos el sufrimiento,
nos faltaban tan solo las palabras. En la iglesia
ortodoxa de París, los últimos rusos blancos,
encanecidos, rezan a Dios, varios lustros
más joven que ellos y, como ellos,
impotente. En ciudades ajenas
permaneceremos, como los árboles, como las piedras.

                                                         Adam Zagajewski

CUANDO CAE UN MISIL
















Cuando cae un misil 
cerca de casa 
me esperanzo 
porque a pesar
​​ de la injustificada 
velocidad 
ella​​ se dará cuenta 
que hace tiempo 
me acurruco 
en una tumba 
que ha cavado el miedo 
Me digo: morirás de todas formas 
tu maldita mala suerte… 

Pero ya se sabe:​​
la Muerte desprecia 
a los desahuciados​​


traducción: Ali Calderón - blog descontexto,

ENVESTIDES DE L'OBLIT












Va aconstant-se la boira mentre cau
la pluja que envernissa les pruneres.
Vas tenir un pare i una mare joves.
Com una nina et vas gelant dins meu
i el temps vol, amb més força cada dia,
fer-me creure que mai has existit.
Les pruneres en flor, com noies mortes,
no volen dir-me quina ets tu en la boira
què ara és la teva casa. La pluja va deixant,
resseguint cada branca, fileres de llàgrimes:
el vell que tu no hauràs de veure mai
mira al voltant i dirigeix al temps
un dolorós somriure de venjança.

Joan Margarit

COBEJÓS DE CEL I TERRA


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
mentre criden a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica que m'apropo el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap a la mar.
De mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar,
................     cobejós de cel i terra.




NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU



No he desitjat mai cap cos com el teu. 
Mai no he sentit un desig com aquest. 
Mai no el podré satisfer -és ben cert. 
Però no en puc desistir, oblidar-te. 
És el desig de la teua nuesa. 
És el deig del teu cos vora el meu. 
Un fosc desig, vagament, de fer dany. 
O bé el desig simplement impossible. 
Torne al començ, ple de pena i de fúria: 
no he desitjat mai cap cos com el teu. 
L’odi, també; perquè és odi, també. 
No vull seguir. A mamar, tots els versos! 


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS 
L'engan conech, 1959

DEIXADESA


Prop del riu hi ha un solar abandonat
d'una vella fàbrica de la que només
se'n conserva malmesa la façana.
Dins hi viuen uns quants desheretats
envoltats de sordidesa i ampolles d'aigua buides
d'aquelles de cinc litres, escampades
pel terra brut ple de deixalles
ferralla i altres fòtils de tercera mà,
que han recollit ni ells saben perquè.
M'ha sorprès tanta deixadesa
d'una gent que ho ha perdut tot,
fins i tot la mínima dignitat
de mantenir el seu entorn 
endreçat dins un cert ordre.
Que pots demanar a una gent 
que ha perdut tota esperança
de recuperar encara que sigui una part
de tot el que la vida els ha arrabassat.